I ara què

Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda

I ara què? Em pregunto mentre repasso aquells twits que sota el hashtag #somunanacio milers de persones hem explicat i hem retransmès allò que ahir va passar a Barcelona. La resposta no la tinc, no la sé. L’únic que sé és que cal anar junts i cal que els polítics que hi havia en la nostra manifestació també ho entenguin. Per alguns a partir d’aquest diumenge tindran una posició incòmode, gens fàcil. Hauran de ser valents i reformular l’encaix que ells veuen amb Espanya. Altres, hauran de demostrar més rigor, seriositat i honestedat amb les opcions de futur. D’altres, tenir en compte que la clau d’avançar és la de sumar opcions i camins. I els altres partits, els que ahir no hi eren, tenir més sensibilitat, demostrar més intel·ligència i no dividir.

Ahir va ser la manifestació de la gent, dels cansats que se’ns prengui el pèl, del català emprenyat que reclama més valentia i més sensibilitat; de la catalana que vol demostrar que té interès en la política i que si hi ha desafecció és perquè s’ha demostrat que l’actual sistema (partitocràtic, centralista o posa-li l’opció que vulguis) ha caducat. Ahir nosaltres, la gent, vam fer evident que a partir d’ara volem encentar una nova etapa.

Somric, estic emocionada i orgullosa pel que va passar ahir. Junts podem avançar. Que res quedi aquí!

Amb aquest post recullo el meme engegat per la Trina Milan ahir.

(si t’agrada el post i el seu bloc, els pots votar als Premis Bloc Catalunya clicant aquí. Gràcies!)

Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard Espelt, Marc Garriga, Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari en aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.

De la guia, en destaco el següent:

• els principis a seguir a l’hora de generar presència a les xarxes socials, on es destaca la transparència, el servei públic i la corresponsabilitat
• les recomanacions d’ús per al personal de la Generalitat
• la voluntat de ser un projecte en Beta, és a dir, susceptible a millores i canvis i adaptació en el temps
• està publicat en Creative Commons de reconeixement, facilitant la còpia i la distribució només citant la font
• la claredat en què s’explica el perquè i el com de cada una de les xarxes i eines 2.0 que la Generalitat usa habitualment
• es recomana usar al mínim la monitorització d’eines i generar conversa i no només monòlegs

Es tracta d’una molt bona notícia ja que aquesta guia és útil més enllà de la Generalitat i pot servir perfectament per altres administracions més locals o més petites que ja tinguin presència a la web 2.0, o bé la vulguin millorar per oferir un millor servei al ciutadà. I, al mateix temps permet donar exemple de transparència i mostrar quins són els seus criteris a l’hora de publicar segons quina informació, donar més relleu, generar comunitat, etc.

Dimarts no hi vaig poder ser, però aquí deixo la presentació que van fer:

Guia xarxes socials (Generalitat de Catalunya)

View more presentations from gencat ..

Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda

- Lideratges:

Les dinàmiques que es generen a la xarxa permet organitzar diferents grups (grans o petits) amb un fi molt determinat? Grups que s’organitzen i ràpidament es difuminen un cop assolit l’objectiu? Qui lidera aquests grups?

- Noves formes de lobby:

Aquestes noves organitzacions paral·leles al poder “oficial” són nous espais de poder? Contra-poder? Poder paral·lel?

- Nous espais d’investigació que pot aprofitar l’administració pública /hacker (co-creació, opendata):

Quin és el paper de l’administració en el desenvolupament? La principal obligació de l’administració és facilitar les dades i obrir-se a la creativitat? És pot canviar el sistema des de dins el sistema? Cal la figura del “hacker” també a l’interior (com un cavall de Troia?

- Perfil digital, responsabilitat social personal en benefici bé comú – participació ciutadana:

És important incentivar la responsabilitat social d’individus que formem part d’un col·lectiu? Aquesta responsabilitat podrà ser en benefici d’un millor currículum social que també augmentarà de valor?

- L’estructura del sistema vs petites propostes:

Quin és el valor d’aquestes propostes en un àmbit en què la majoria d’estructures organitzatives (administratives /polítiques) són molt rígides? Què és primer el replantejament de les estructures globals o la suma d’accions ciutadanes provocaran canvis en l’estructura global?

Si de cara al debat a la taula voleu aportar noves preguntes o començar a reflexionar-hi i sou convidats.

Recordem que podeu veure les quatre propostes d’acció ciutadana a Talkingabout.

Per això comptem amb una taula plena d’experiències i projectes interessantíssims com Colabora en red, format per un grup de ciutadans bascos que aporten idees i projectes de millora i solucions als principals problemes que troben els ciutadans d’aquella zona; o el grup de mares i pares de l’escola Turó, que a través d’un bloc es relacionen i colaboren per a una millor educació dels seus fills; o rodalia.info, l’espai web promogut per un grup de persones per tal que els ciutadans ens informem entre nosaltres mateixos per conèixer les incidències del servei dels trens de rodalia, o igualadaneta, on un grup de joves d’Igualada promouen una ciutat més neta a partir d’accions concretes que mobilitzen gràcies a internet.

Els ponents seran Roger Melcior, Daniel Julià i Anna Fuster, de Rodalia.info; David Torras i Albert Reverte, d’IgualadaNeta; Dani Reguera i Jon E. Eguiluz, de Colabora Euskadi, i Berta Baquer, Beatriu Busquets i Renata Piazza, pares i mares del CEIP Turó de Can Mates i la taula serà a les 18:00 hores a l’Escola Universitària de la UPC a Vilanova i la Geltrú. I aquestes són les seves propostes.

Colabora en red from dani reguera on Vimeo.

Talkingabout: Rodalia.info from redall on Vimeo.

Talkingabout: IgualadaNeta from redall on Vimeo.

Bloc Turo2003 from Berta Baquer on Vimeo.

La novetat que també apuntem aquest any és que el temps destinat a la taula volem que sigui bàsicament per debatre els punts claus de l’acció ciutadana a internet i no tant per explicar els projectes dels ponents. Per això, prèviament i gràcies a la plataforma www.talkingabout.eu, comptem amb petits vídeos de presentació dels projectes sota el hashtag #penedesfera2010 que us convidem a veure i a comentar. De les aportacions que fan ells i que podeu fer vosaltres, ja sigui a la web com en aquest bloc, en farem el guió del debat de la taula de la penedesfera.

Volem fer un debat participatiu i amb aportacions de tots, per això us demanem que ens ajudeu, per demostrar que internet reforça l’acció ciutadana.

I ens veiem el divendres 11 de juny!

El Ricard també ho explica.

Fa temps que volia fer aquest post i crec que ara ja és el moment, tenint en compte que fa mig any que ja no estic vinculada a l’INCAVI ni a debatdevi.

Fa més de tres anys, arrel d’un estudi encarregat per l’INCAVI a Nielsen, on es posava de manifest que la presència del vi català als restaurants, botigues i supermercats de Catalunya era minsa, així com que calia més cohesió en el sector del vi; un grup de persones, liderats pel llavors director de l’INCAVI, Joan Aguado, vam considerar que valia la pena ser ambiciosos i engegar un projecte sense precedents al sector del vi i, fins i tot, a Catalunya: debatdevi. De fet, debatdevi durant els seus primers tres anys de vida, va servir d’exemple en molts altres sectors econòmics de Catalunya i es va presentar en diferents jornades sobre gestió del canvi, innovació i noves tecnologies.

Aquest projecte va ser debatdevi: un espai físic i virtual on s’intercanviaven experiències i bones pràctiques del sector; on persones vinculades a la vinya i el vi s’enriquien i debatien amb aportacions d’experts en diferents camps com l’economia, el marqueting, internet, la comercialització, … Trobades presencials a diferents punts de Catalunya, i debat on-line usant les xarxes socials i eines de programari lliure amb una finalitat: crear un hub de coneixement amb noves idees i noves veus. Debatdevi pretenia ser un espai de relació i d’intercanvi de coneixements; on compartir i emprendre plegats fos el més important; afavorir el networking (em consta que han sortit molts projectes interessants d’aquelles trobades), traslladar nous coneixements i millorar les relacions entre l’administració i el sector.

Des del meu punt de vista, com a promotora d’aquest projecte des dels seus inicis fins al desembre de 2009, debatdevi va viure dos moments clau:

• el 25 de febrer de 2009, on es va culminar la primera part del projecte, amb una presentació de propostes i idees refrendades pel sector de la vinya i el vi en un acte multitudinari a Vilafranca. D’aquell esdeveniment el més important va ser que les propostes van venir de la mà dels agents del sector i no de l’administració.
• la voluntat de crear les comunitats de pràctica, és a dir diferents grups de treball de persones no vinculades a l’administració i, en alguns casos tampoc en el sector, que, partint de trobades físiques i virtuals, tenien uns objectius clars: modernitzar i dinamitzar la comercialització, la qualitat i la comunicació del vi a Catalunya. Es van crear dos comunitats, la de vi i internet i la R+D, amb persones que s’anaven reunint i treballant plegats per assolir els objectius marcats en aquell acte de febrer de 2009; i a desembre de 2009 va quedar pendent la creació de 3 comunitats més (enoturisme, comercialització i coordinació administrativa).

En aquest marge de quasi mig any i, tenint en compte altres exemples similars a debatdevi, vinculats i liderats per una Administració, on hi ha una voluntat de gestió del canvi i una adopció de noves eines i nous canals comunicatius, he après i considero que cal tenir en compte:

• cal vincular l’estratègia de l’Administració a la fi del projecte; aquests projectes han de servir per ajudar a consolidar objectius i marcar-ne de nous.

• perquè aquest primer punt sigui efectiu, cal un lideratge valent i ambiciós per part de l’equip directiu de l’administració

• hi ha el perill d’acabar amb iniciatives com aquesta quan les persones que dirigeixen l’administració canvien, sense valorar si la iniciativa funciona o no.

• projectes d’aquest estil necessiten d’emprenedors interns, de persones que hi creguin, amb actitud oberta i visió, i estiguin avesats a aplicar noves metodologies i a innovar.

• no existeixen les jerarquies, sinó que la clau és l’estructura en xarxa, per tal, cal enriquir-la i en un context funcionarial és complicat.

• són projectes a mitjà i llarg termini que requereixen de constània i perserverança

Ara, tres anys després d’aquell projecte, només queda el bloc (www.debatdevi.cat), que actua, principalment, de canal d’informació de les diferents activitats que es desenvolupa a l’INCAVI, i em consta que des de les dues comunitats activades, es van fent passets per mantenir-les i continuar actuant.

L’essència del projecte en si, però, allò que va afavorir a què noves veus del sector diguessin la seva, a deixar aflorir nous espais d’interrelació i networking, s’ha fos perquè, simplement, les persones que ara ho haurien de liderar no hi han apostat. Per això, l’espina que em queda és que malgrat els esforços personals i econòmics fets per idear una nova administració del vi català a través de la iniciativa debatdevi que servís per donar resposta a les necessitats del sector i adaptar-se als nous reptes, sent més oberta, més participativa i afavorint la creació de fluxes de relació entre els diferents agents, es va dissolent.

]]> http://viniesfera.com/debatdevi-la-dissolucio-dun-projecte-innovador/ /feed 14 http://viniesfera.com/talkingabout-micropolitica/ http://viniesfera.com/talkingabout-micropolitica/ #comments Fri, 19 Mar 2010 11:04:24 +0000 GemmaUrgell http://viniesfera.com/?p=522 Antoni Gutiérrez-Rubí ens va rebre al seu despatx al centre de Barcelona. Una de les columnes de llibres que té sobre la seva taula ens va fer de trípode de la càmera, en té tants i de tant interessants! Els llibres esdevenen claus per l’Antoni, és un lector voraç i un gran coneixedor de la comunicació política en el nostre país i tot això es transmet en les nombroses conferències, articles i col·laboracions que fa i que recomano que seguiu.

Conceptes com la micropolítica, la política de les emocions, la gestualitat, les idees com experiències, el poder de les coses petites, els nous valors que esperem de la classe política, … flueixen en aquesta conversa agradable i tranquila i que ens ha costat resumir-la en aquest talkingabout de no més de 10 minuts que ens han de fer pensar i també actuar.

#talkingabout: micropolítica from redall on Vimeo.

El Ricard Espelt en parla, i l’Antoni també.

Tinc una amiga que sempre li agrada dir-me i recordar-me que si les coses, les sensacions, les experiències, no les verbalitzem, aquestes deixen d’existir i no tenen cap valor. Per això, m’agrada que Ernest Benach deixi una constància més, aquest cop en un format tradicional, “apte per tots els públics” d’allò que la xarxa ha representat per ell i el que creu que pot representar per a la política i per la societat que vivim. No m’he llegit encara el llibre, però fullejant-lo veus que presenta casos que ens són pròxims, exemples d’altres polítics de diferents partits i colors que també creuen, com ell, que la política 2.0 existeix i ha de ser més present.

Un parell de setmanes abans de la presentació del llibre, Ernest Benach em va fer una proposta: volia explicar què representa el 2.0 en diferents professions, en la vida normal de diferents persones explicat per elles mateixes i que grabés un petit vídeo sobre el periodisme. Així doncs, aquí teniu el vídeo on en Ramon Rosich parla del Museu de la Vida Rural; la Trina Milan sobre educació; el Miquel Pellicer sobre esports 2.0; el Valentí Sanjuan sobre el cinema i la cultura; la Txell i el Kike de Cuina Vermella sobre gastronomia i servidora, amb molta modèstia, de periodisme.

I aquestes són les quatre reflexions, que vaig intentar apuntar en el vídeo:

La web 2.0 i la societat xarxa la qual vivim, repleta d’informació, amb múltiples canals, missatges i noves vies de comunicació presenten molts reptes a la indústria dels mitjans de comunicació i al periodisme. La web suposa un canvi en el control de la informació, en la seva distribució i en el seu contingut.

Per una banda, el ciutadà pot esdevenir també un mitjà de comunicació. A més, s’informa a través d’internet d’allò que li interessa, no segueix capçaleres dels diaris, sinó notícies i links que comparteixen els seus amics, els seus coneguts a la xarxa.

Les notícies ja no són un producte de valor i els mitjans de comunicació no les controlen. La indústria dels mitjans de comunicació necessiten una redefinició i, al tractar-se d’estructures grans, són poc àgils i no presten la suficient atenció als canvis que està suposant la web 2.0.

Amb tot això es posa de manifest que els mitjans de comunicació s’estan quedant obsolets: disminueixen les audiències; perden el control en l’organització i la jerarquització de les notícies i de l’agenda; la posició del periodista està canviant perquè “tots junts sabem més que un”, els mitjans no presten la suficient atenció a la xarxa i als canvis socials que aquesta està suposant.

Quin és el repte dels mitjans de paper/tradicionals? Potser passarà per oferir un altre tipus de producte, no tan lligat amb l’actualitat, més de “collita pròpia” i no tant periodisme de fonts i, evidentment, fugint del debat crispat que cansa al ciutadà per oferir un producte seriós i conseqüent amb la societat i els temps que vivim.

I els nous mitjans digitals? El seu futur passarà per oferir bons continguts i possiblement hi haurà una especialització més gran en determinats àmbits. El repte d’aquests mitjans passarà per conèixer quines poden ser les seves fonts de finançament.

I el periodista? Han de ser generadors d’actualitat? Jo crec que no i coincideixo amb algunes veus que els periodistes poden fer de moderadors de converses, de generadors de debats i, sobretot, de dedicar-se a l’essència i a la funció social del periodisme, capaç de reflectir els canvis socials que s’estan produint i donar veu als nous protagonistes d’aquest canvi.

La societat està canviant i els mitjans de comunicació també ho han de fer: en resum, considero que el futur passarà per oferir continguts de qualitat, elaborats amb la gent i tenint-los en compte en el procés, redefinint la figura del periodista i tornar-la a la seva essència, que és estar al servei del ciutadà, de la societat.

I això ve perquè ens hem tornat uns exigents amb totes aquelles persones que s’han d’encuidar dels nostres “maldecaps”, sense ser massa exigents amb nosaltres mateixos. La societat del benestar ens ha portat a no tenir en compte els nostres deures com a ciutadans. Deixant de banda que la gestió de la comunicació per part de la Generalitat, així com de Renfe, FGC o de les empreses elèctriques en aquesta darrera nevada podria haver estat molt millor, si us plau, siguem una mica crítics amb nosaltres mateixos.

- ens queixem, però ens activem? Dic això perquè jo també vaig estar seguint la nevada a les xarxes socials, a internet, a la ràdio i a la televisió (aprofito per felicitar a Btvnoticies.cat per la genial cobertura i servei que van oferir). Tots erem relators del que estava passant i la nostra informació servia i era vàlida pels mitjans de comunicació. Però de cop vaig llegir un twitt (no recordo de qui) d’un noi que oferia casa seva per si algú necessitava passar-hi la nit. Només en vaig llegir un, i jo tampoc vaig emprar internet per oferir-me a col·laborar (i ho podia haver fet). Potser aquesta hagués estat una de les millors utilitats d’internet: la de contactar persones que necessiten un cop de mà amb persones que poden oferir-la.

- manca d’organització ciutadana: des dels dirigents polítics passant per les administracions locals s’ha perdut l’hàbit a crear organitzacions de barri, de ciutadans per donar un cop de mà a la comunitat en casos excepcionals com aquest. En pobles petits, habituats com estan a patir nevades i altres inclemències, i a ser dels darrers a la llista a l’hora de rebre una ajuda de l’administració per netejar accessos, els vilatants d’organitzen i col·laboren amb les autoritats locals per netejar accessos, facilitar habituallament, … Cal que ens impliquem, però els responsables polítics també han de saber canalitzar aquesta ajuda i demanar-la i organitzar-la.

- el cost-benefici dels dispositius d’emergència: cal que l’administració compri i inverteixi en màquines llevaneus per utilitzar-les una vegada cada x anys? Doncs si la resposta és que si, nosaltres també hauríem de tenir tots 4×4 i cotxes amb rodes especials per a la neu (com tenen a Alemanya o a Dinamarca) i de passada, demanem que ens canviin l’asfalt de tots els carrers i carreteres per fer-lo més adequat a la neu. Tinguem en compte que si s’inverteix en això, es deixarà d’invertir en altres coses.

- això als països nòrdics no passa: gran frase que es va sentir molt. La resposta es troba també en el punt anterior i també, evidentment en aquest post que va fer el Ricard Espelt sobre una nevada a NY. Quan passarem del jo al nosaltres?

Aquest dissabte la meva àvia segur que tornarà a escombrar el carrer. Però què faré jo i tu i el veí? Seguirem esperant que passi el cotxe-escombra i si triga massa arrufarem el nas i criticarem l’administració competent. I així, anar tirant.