Ets una nena, això ens van dir l’altre dia, i et dius Marta. Així és com ja t’anomenem a casa on t’esperem tots amb candeletes. No t’ho pots arribar a imaginar! Recordo el dia que vam saber que t’esperàvem. Molta alegria, i al mateix temps, un nus a la panxa. Ja sortiria bé? Ens en sortiríem? Començava llavors una etapa de por i un patir perquè tot vagi bé. Una por que es va mantenint però que és cada cop més fàcil de portar. És que, Marta, sóc patidora de mena

Saps? Des de que esperes una criatura, només veus embarassades i bebès per tot arreu. L’altre dia vaig sentir per la ràdio que els naixements havien disminuït aquest 2010, però jo no m’ho acabo de creure tenint en compte la quantitat de panxes i infants que veig cada dia! Vaig a natació per embarassades, aviat m’apuntaré a ioga i en pocs dies començo les classes de pre-part. Llegeixo llibres sobre l’embaràs i el part i quan trobo alguna amiga en estat com jo… ja ens escoltes Marta, només puc parlar de tu, del que està passant dins el meu cos, dels quilos que hem incrementat i de les darreres novetats en puericultura.

No puc evitar mirar-me davant de qualsevol mirall i contemplar com es va transformant el meu cos, com creixes dins meu. La panxa en creixement constant, la cintura s’esbaeix i els pits guanyen volum. Llavors intento imaginar-me com estàs col·locada, on tens el cap, les mans, els peus, quina carona deus fer.

Feliç és com em sento, serena i relaxada i amb unes ganes boges de mirar-te, acariciar-te i sobretot, veure’t crèixer i viure. Marta, quin munt de coses em fas sentir!

En Jorge Drexler ens ha fet un petit regal amb aquesta cançó… segur que ja te la saps de memòria!

Una nena d’uns vuit anys s’asseu al meu costat, al passeig, carregada amb una motxil·la i el kit-submarinista-per-infants que s’ha posat de moda aquest estiu (sí, peus d’ànec, ulleres i tub per respirar) i es treu la sorra dels peus. Va sola? No, veig que un home de més de 70 anys va sortint de la platja amb uns pantalons llargs arromangats fins a sota els genolls i es dirigeix cap a nosaltres. Camina lentament, carregat amb una altra bossa i un parasol. S’atura, recull de terra una ploma de gavina i s’acosta a la nena somrient encara més. Quan la té a la vora li mostra el petit regal que li ofereix, els dos contemplen la ploma en silenci sota un sol abrassador de tres del migdia. La nena té els ulls brillants, està contenta. L’avi li posa la ploma al cap, com si es tractés d’una índia de l’oest i els dos, caminen de la mà, xino-xano, passeig amunt. Un cop de vent fa caure la ploma a terra, ells, però, segueixen i em fan somriure.

En una terrassa d’un bar de poble, sota bombetes de colors que van de morera en morera. Fa ventet i de fons se sent música en directe, algun concert en alguna placeta fa vibrar més d’un. Tot bevent cava ben fresc, els minuts passen entre conversa i conversa. No hi ha pressa, no s’haurà de matinar, estem de vacances. El mateix fan els de la taula del costat, i aquella parella ben joveneta del fons, que han començat sopant ben separats i ara estan un al costat de l’altre, ben abraçats i fent-se petons ben calurosos. Amor d’estiu? Segur que si, però ben bonic.

Tornes a casa. Obres finestres, fas rentadores i regues les plantes esmorteïdes. Obres la nevera i mentalment et dius que demà caldrà anar a comprar. Guardes la maleta a l’armari, estens la rentadora al terrat i l’airet del vespre et recorda que això ja s’ha acabat, que tornem a començar. Però com cantava en Jorge Drexler en aquell concert d’estiu vora un castell que vaig gaudir fa uns dies: “todo tiempo pasado es peor, no hay tiempo perdido peor que el perdido en añorar”. Així que, som-hi!

Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda

Retrats que fan estiu

Ara, a punt de marxar cap a l’aeroport, només ens queda somriure per deixar la feina més o menys feta i, el que és més important, valorar encara més aquestes preuades vacances que han costat d’arribar.

Fins aviat, feu bondat i gaudiu de les petites coses que ens dóna la vida.

Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda

Per això, en aquesta edició no vaig dubtar en presentar el meu bloc i animar a gent del meu entorn a què també ho fessin. Per exemple, la meva mare hi participa amb el seu bloc de cuina (Bitàcola Culinària); també el bloc de la casa rural Ca La Florinda que portem entre tota la família o el del Jordi, que en poc temps ha sabut trobar una identitat pròpia per aquest espai d’internet i reflexiona al voltant del desenvolupament rural, la sostenibilitat i l’agricultura del nostre país. L’altre gran finalista de l’any passat, el Ricard, també participa en aquesta edició i ja compta amb una boníssima classificació (si no els heu votat, feu-ho, a més de ser grans blocs, són grans persones!

Voldria felicitar també a l’equip d’stic.cat per tirar endavant aquests premis i per les novetats que han introduït en el sistema de votacions, fent-lo més transparent i més obert. I també per saber actuar amb rapidesa i amb transparència quan hi ha hagut algun error o s’han pogut fer accions fraudulentes ajustant el sistema de votacions i buscant la màxima equitat entre els participants.

La Viniesfera és un espai difícil de catalogar: escric de comunicació, de periodisme, a vegades de política i serveix de recopilatori de col·laboracions i articles que faig. Sovint deixo anar alguna intimitat i també parlo d’un sector i un producte que m’és molt pròxim: el vi i el cava. Davant d’aquesta miscel·lània se’m presentava el primer dilema, en quina categoria dels Premis Blocs pot anar un espai així? Entenc que als Personals, perquè, al cap i a la fi, un bloc no deixa de ser un espai propi on deixar-hi anar idees, opinions i vivències amb la finalitat de què d’altres ho llegeixin, ho comparteixin i hi connectin.

Com tots els blocaires, m’agrada rebre comentaris, que a les xarxes socials apareguin alguns dels articles que he escrit i m’alegra trobar-me gent pròxima que em comenta que m’ha llegit, que li ha agradat o no el que hi he posat i seguint-ne parlant cara a cara. Darrerament, una de les coses que em fa somriure és sorprendre’m per la bona posició que el meu bloc està tenint als Premis Blocs i, sobretot, trobar-me gent o rebre missatges de persones dient-me que han votat el bloc o aquell article concret.

Si heu votat el meu bloc i els articles, gràcies de tot cor. I, si no ho heu fet i creieu que val la pena fer-ho, doncs no us ho penseu gaire . Podeu fer-ho votant el bloc i els articles que més us hagin agradat en aquesta pàgina.

Sincerament, mil gràcies!

2 anys de viniesfera from redall on Vimeo.

Gràcies per tot allò que he après i hem compartit en aquest espai.

La cançó final és de Rufus Wainwright, “I don’t know what it is”

Una senyora d’uns 80 anys molt ben vestida s’aparta de la vorera per posar-se a sobre la neu més tova i deixar passar així el mini-camió que aplana la neu i traça els camins per on els vianants passem en les aquestes amples voreres de la Karl Marx Allee. Penso en aquesta dona i en tot el que ha debut viure en aquesta ciutat. Les dones d’aquesta generació, com l’escriptora anònima de “Mujer en Berlín“, tenen una mirada dura, la que tenen les persones que han vist truncades il·lusions i esperances per guerres i desenganys; que són les anònimes que van aconseguir que un país tirés endavant després de dues guerres.

Prenzleuer Berg

Un senyor amb ulleres, somrient, s’acosta a dos turistes, o sigui nosaltres, que tenen un planell a la mà i estan desorientats. En alemany ens indica que la Winterfeldt Plazt és molt lluny, que està nevat, que millor que agafem el metro. Li fem entendre que ens ve de gust caminar, que ens agrada aquella ciutat coberta de neu. Orgullós del que li hem dit, ens indica el millor camí fins aquell racó de la ciutat on ben aprop hi va viure Iggy Pop i David Bowie, o l’escriptor Christopher Isherwood, autor de la novela Adiós a Berlín, que portada al cine va ser Cabaret.

Passegem de la mà pel Tiegarten per por a relliscar davant la neu i el glaç que hi ha als camins d’aquesta selva blanca al mig de la ciutat. Riem quan veiem colles d’amics sobre els esquis; sí, esquí de fons al mig d’una ciutat de 3,7 milions de persones! Recordo aquella cançó del gran Rufus Wainwrigt i el fred em fa sentir viva i feliç. A l’altra banda del parc, allà on hi ha la Porta de Brandenburg estan desmontant la festa multitudinària de cap d’any on, com al nostre país per Sant Joan, els berlinesos celebren amb coets i focs artificials: restes de pòlvora i cartrons sobre la neu en qualsevol racó, plaça o vorera de la ciutat.

Creuem el pont de fades d’Oberbaumbrücke a les 2 del migdia del dia 1, estem ressacosos i una mica marejats per l’olor a alcohol i diversió que tenen encara els tramvies de la ciutat. Mirem cap a l’Spree i sentim música electrònica: quin festival que hi ha encara al Watergate, des dels vidres veiem com ballen al ritme de la ciutat més elèctrica de totes. Intercanviem mirades de complicitat entre els joves i no tant joves que encara no han tocat el llit i són pel carrer. “Berlín és pobre, però sexi” com diu el seu alcalde Klaus Wovereit.

Sopem a la Kollwitch Platz de Prenzleur Berg, un barri on les velles fàbriques s’han convertit en centres culturals; fem una cervesa després i acabem al Kaffee Burger on descobrim Tangaelektra, dos joves que amb una bateria, un violí i bases electròniques ens fan ballar sense parar. Xerrem amb uns nois de Leipzig, el cambrer ens fa un massatge i cansats ens despedim de la nit berlinesa, que no té aturador.

Blocs de pisos buits, edificis oficials de la RDA conviuen al costat de galeries d’art. La Torre de la Televisió símbol del Berlín oriental, té un Starbucks a la planta baixa (ai, si la mare del protagonista de Good Bye Lenin ho veiés!). Espais buits, solars amb exposicions, murals, sobretot allà on hi havia hagut el mur; que ara ja no hi és però encara es percep.

El darrer dia a la ciutat. Avui ha sortit el sol i és diumenge, més gent al carrer. Tornem a casa. Aquesta evasió a la rutina m’ha servit per reafirmar el meu amor cap aquesta ciutat i que és sobretot aquest esperit a no decaure, a renèixer, a tirar endavant i sorprendre, el que més m’enamora de Berlín. Com ella, tots som immensos, podem reinventar-nos i fer-nos més forts (de fons sona Berlín, de Lou Reed)

Arriba el dia. A les 7 del matí ja estem tots a punt. El meu pare fa ullets, els nervis de tenir-ho tot llest li han fet una mala passada: que si el remolc del tractor net, ben carregat de gasoil el dipòsit, si les tisores estan engrasades,… Tot això li treu la son. Riem d’aquest “neguit” i ens esbotza: “ara rai, que només hi anem un dia, però abans, que eren 15 dies de verema, ni el teu avi, ni jo, ni ningú dormia”. Buff, millor no recordar aquells dies! Allò si que era dur…

Ens repartim per rengleres, amb un “pandero” i unes tisores cada un. Se sent el soroll de les tisores al tallar raïm, mentre ens mullem les mans de la rosada que ha caigut durant la nit. El sol es va aixecant i la calor comença apretar. De tant en tant ens aixequem, carreguem el “pandero” a l’espatlla i cap al tractor, on aboquem el raïm.

La calor ens fa suar, l’esquena ens apreta poc acostumada als esforços físics, però hi ha rialles, converses amb el veremador del costat, amb el de l’altra renglera, amb el que porta el tractor. Parlem de com està el raïm, de si tindrà molt de grau o no. Recordem altres veremes i comparem. I així, xerrant xerrant, tallant tallant, veiem omplir el remolc del tractor fins a tres vegades i acabem el dia amb el nostre crit de guerra: “Això ja és nostre!”. Trinxats però feliços ens despedim fins la setmana vinent.

Al Penedès i a moltes parts de Catalunya, el setembre ha anat sempre associat a la verema, molts anys (o sempre) rodejada de polèmica pel preu que en cobren els pagesos; per les negociacions que fan elaboradors, cooperatives i “xatarreros”; per la polèmica dels inspectors de treball que controlen que tots els cullen tinguin papers.

A casa, a més és una festa familiar on l’esforç físic es barreja amb la festivitat i l’alegria. La contradicció ens atrapa quan toca anar a veremar; la duresa d’aquesta feina s’esvaeix ràpid perquè sabem del cert que val la pena anar-hi ni que sigui un cop l’any, per sentir més aprop aquell cep, la vinya o la terra; per riure i conversar entre els pàmpols amb la família; i també, evidentment, per gaudir encara més d’una copa de vi.

Amb la tieta Teresa i la meva germana Laia

El meu avi i el meu cosí Oriol negociant qui portaria el tractor a la cooperativa

Una part dels veremadors

Les fotografies són del Josep Josa, 29/08/2009.

Són aquestes petites coses les que ens fan moure. Gestos, somriures, converses, complicitats. I perquè aquests instants màgics hi siguin sovint i ens provoquin l’ansiada felicitat, cal també entusiasme per detectar-los, per provocar-los, per assaborir-los.

I perquè dic tot això? Doncs perquè aquest matí, literalment, m’he quedat sense retrovisor i he conduït 30 quilòmetres sense ell i he somrigut (un altre moment màgic) mentre pensava que deuria ser una senyal que em deia: cal mirar endavant. I, una senyal perquè ha estat justament avui, que el juliol ja s’acaba i, amb això, deixo enrera un curs per avançar-ne cap a un altre (amb un agost que no compta al bellmig).

Deixo enrera un curs ple de moments màgics i molts d’aquests, més que en altres etapes, van precedits per la paraula nou/va: nous companys de viatge, nous reptes professionals, noves converses, noves eines, nous paisatges, nova casa, nous amics, nous projectes, noves ciutats, nou ordinador, nous costums, … Podria fer una llista ben llarga, i sumar-li infinites llistes més de tot allò que no és nou però que fa que em mantingui dreta i que em dóna força, constància i estabilitat. I de tota la suma de vivències em surt un sac de felicitat i un altre d’entusiasme ben plens per fer front a un nou curs, al setembre, amb els llapis en punxa i estoig nou. Com el senyal que em feia avui el retrovisor: mira endavant i amb decisió.

Abans, però, els dies mandrosos d’agost: un saquet que m’espera amb un parell de viatges, nits de Festa Major, converses marítimes, passejades entre vinyes i bones lectures, encetades, evidentment, amb el llibre del moment màgic d’avui.

La Viniesfera ha estat un aprenentatge que m’ha arribat en un moment molt dolç i a través d’ella, rellegint els 57 posts i comentaris, m’adono de la quantitat de coses que he aprés i les ànsies de conèixer que tinc. Però sobretot, que tinc una addicció a escriure aquí, que si fa temps que no hi penjo res tinc remordiments i que rebre un comentari és com una festa. Cal anar al metge? (si només el fos el blog rai, però és també el Facebook, el Twitter, i les lectures que se m’acumulen al Google Reader).

Continuo pensant que al món del vi li falta humilitat; les plantes que em va regalar el Jordi no han suportat les ventades d’aquests dies (i la manca d’aigua) i que el paradigma del vi català encara continua i que amb debatdevi s’espera trobar alguna solució. Que el món rural necessita noves vies de comunicació i que m’ho vaig passar molt bé en aquella xerrada d’Igualada, o com crec que contribueixen els Social Media en la comunicació. Un any de descobertes amb grans companys de viatge a Londres o a Nova York.

També m’ha servit per explicar, sempre des del meu punt de vista, que no es pot governar donant l’esquena a aquells que representes, i tot i la meva sorpresa, “l’afer de la ràdio de Bellvei” va portar polseguera i més d’un comentari fora de lloc. I, sincerament, me’n sento molt satisfeta d’haver contribuït a fer soroll.

He tingut moments de fluixera, com l’enyorança que sento pel meu avi, un dels meus referents vitals. Però, com bé em van aconsellar en un comentari, no hi ha dia que no el recordi o expliqui alguna batalleta seva.

No sé què passarà a partir d’ara, la Viniesfera ja camina. La caixa de pandora ja està oberta i jo tinc ganes de què passin moltes coses per poder-les explicar. Com aquesta nova capçalera (gràcies Ricard), la vinya ja està plantada i estic frisosa per tastar el nou vi.

I tu, si em llegeixes, gràcies per fer-me sentir acompanyada.